Avui estava fent un cafè amb un client del despatx, un noi (dic noi perquè tenim la mateixa edat) que té una bona empresa a Barcelona i que opera arreu del món.

Ell estava profundament molest amb una situació que havia viscut el dia anterior a la seva empresa: un xicot alemany, que feia un parell d’anys que treballava amb ell, va anar a veure’l per dir-li que plegava i que havia decidit prendre’s un temps “sabàtic” (primera mostra d’incredulitat del meu client, que no entén com algú als 30 anys es pot plantejar deixar voluntàriament de treballar).

El cas és que l’alemany li demanava que li “arreglés” l’atur, pràctica que com sabeu està força estesa i que consisteix en fer veure que acomiades al treballador perquè així aquest pugui cobrar de l’atur. El meu client s’hi va negar en rodó i li va dir que era un mal moment per abandonar l’empresa, doncs estaven a les portes de la gran càrrega de treball que suposa per a ells el Nadal. Li va dir, també, que si volia marxar que ho fes, però que en cap cas li facilitaria el camí.

El treballador va reaccionar (sempre segons el meu client) amb un somriure d’orella a orella i li va dir: “Em sembla que em trobo molt malament i hauria d’anar al metge...”. L’endemà (avui) l’empresari ha rebut una autorització de baixa laboral de 45 dies de part del somrient alemany!!!!.

Sorprès i innocent, el meu client ha trucat ràpidament a la Mútua dient que veia absolutament impossible aquella baixa. L’empleat de la Mútua se l’ha esbandit ràpidament amb un: “Això va així!”.