L’any 1992, any de les olimpíades a Barcelona, un periodista americà va fer una sèrie d’entrevistes individuals entre els integrants del mític dream team de la selecció nord-americana de bàsquet: els Michael Jordan, Magic Jonhson, Larry Bird... Les entrevistes tenien totes la mateixa estructura i acabaven en una pregunta: “Imagina’t que esteu jugant la final contra Rússia. Queden 3 segons i Estats Units perd d’un punt. Tens la pilota. A qui li passes perquè provi la darrera cistella?” Tots els jugadors van respondre el mateix: “A MI!”

Avui he demanat als meus alumnes de la Universitat qui volia exposar el treball troncal. Hi havia 30 persones a la sala i només una mà alçada...

El otro día estuve en una cena de empresarios y pude captar cual es la opinión de una parte del empresariado sobre los consultores. Algunos de estos empresarios ven al consultor con un cierto recelo. Consideran, algunos, que el asesoramiento que dan es demasiado generalizador y que sus minutas son demasiado altas.

Voy a intentar responder a los dos recelos y, para hacerlo, tengo que ir a la raíz de la figura del consultor.

De consultores hay de dos tipos, teniendo en cuenta su motivación por desarrollar esta tarea: “los que van” y “los que caen”.

Los consultores que “van” son aquellos que aman la profesión i han optado por trabajar en diversas empresas al mismo tiempo, porque consideran que esto los enriquece como individuos y como profesionales. Difícilmente se plantean cambiar de planteamiento vital y ponerse en nómina fija de una compañía. Estos acostumbran a estar preparados y actualizados, pues su profesión es, también, su afición.

Hay también “los que caen”. Son profesionales que trabajaban por cuenta ajena y que un buen día (o mal día, para ellos) se quedaron sin trabajo. Intentaron recolocarse sin éxito y otro buen día (o mal día para el empresariado) empezaron a hacer “trabajitos” de consultoría para algunos de sus antiguos conocidos. Este consultor es poco de fiar. Su actualización es escasa y la fidelidad a la empresa que lo contrata para hacer este tipo de trabajos es baja, pues siempre tiene un ojo puesto en el mercado laboral para recuperar su posición. Este consultor, además, coge todo lo que le cae, ya que necesita sobrevivir y, por tanto, su especialización deja bastante que desear.

La coexistencia de estos dos perfiles en el mercado puede ser lo que origina una parte del desencanto del empresariado. Hará falta, pues, vigilar bien para saber si aquel que tenemos delante es de un tipo o del otro, porque el trabajo que realiza un u otro no tiene nada que ver.

El segundo aspecto a comentar es el tema de honorarios. Parece que algunos no están demasiado dispuestos a valorar el talento, pero en cambio cambian de parecer cuando se gastan una fortuna en un coche que, imagínense si es bueno, a las dos horas de salir del concesionario ya vale un 20% menos. Bajo el rasero del coste podemos valorar muchas cosas (por ejemplo, las hipotecas: producto, el dinero, nada diferenciado), pero no todo y menos el talento. ¿Qué pagarías por un concierto de Bruce Springsteen y qué pagarías por uno de la coral amateur de tu barrio? ¿Los dos tocan música, no?

El otro día un directivo del Barça que se ha dedicado al mundo de la consultoría me decía que en España, la primera pregunta que le hacían al decir que era consultor era a cuánto cobraba la hora. En Estados Unidos le preguntaban qué les podía aportar y después calculaban la rentabilidad de lo que obtenían respecto a lo que pagaban (minuta). Son maneras de verlo, ¿no os parece?

Aquests dies de pont he viatjat a Venècia, ciutat bonica on hi hagi, i he constatat, de nou, la inexorable realitat: no hi ha res escrit en cap dels idiomes oficials a Espanya.

Museus, cartes de restaurants, guies ciutadanes (les gratuïtes, no les de les llibreries), res escrit en cap de les llengües d’un territori que està a menys de dues hores d’avió.

Ho he vist escrit en italià (òbviament), en anglès (també obvi malgrat l’absència de ciutadans del Regne Unit i la presència de quatre nord-americans), en francès (suposo que per allò de la proximitat i pel caràcter “guanyador” dels veïns), també en rus (es mouen poc, però els que es desplacen gasten molt) i fins i tot en txec (en el mateix Palau Ducal), però en castellà o català (que val a dir, n’estava ple de representats), res de res.

No cal dir que no fa falta viatjar a Venècia: a França passa tres quarts del mateix, o al Regne Unit, ja que per a ells només existeix un idioma, el seu.

Si ens movem dins del mal anomenat territori nacional, podem trobar dramàtics exemples a Mallorca (cartes dels restaurants en alemany i anglès) i en algun lloc de Barcelona on sí que entenen el castellà però sovint el català se’ls resisteix. Sense anar més lluny, en un bar de l’Eixample on vaig demanar “una estrella”, l’amable cambrer em va demanar que li repetís el que volia en castellà... La feina va ser meva per trobar l’entonació adequada.

A vegades he assistit a reunions on els “castellanoentents” érem franca majoria. Un dia n’érem set del Vallès i un americà): tots varem passar a l’anglès com a signe de “cosmopolitisme” davant d’un provincià de Xicago que només dominava un idioma i que pressuposava que els demés érem més que ell, doncs sabíem d’una llengua que es parla, pel cap baix, a més de 2.000 quilòmetres d’on tots teníem les arrels.

Estava preocupat pel català, jo. Creia que es podia perdre, sobretot a nivell internacional. Cap problema, els demés idiomes, incloent-hi el tercer més parlat arreu, també es troba de capa caiguda.

Ja se sap, l’idioma que queda és sempre el dels guanyadors i, si no, que li preguntin a Hernan Cortés (Déu l’hagi perdonat) què se’n va fer dels idiomes autòctons d’aquell continent que la incultura va arrasar.

Com potser sabeu, MercaConsult està a punt de llençar una web de feina al mercat focalitzada al Vallès.

Jobvalles.cat, que així es diu la web, intenta transmetre un triple missatge: als candidats els diu que treballar a prop de casa té l’avantatge que a les 7 ja poden estar amb els nens o al gimnàs, a les empreses que si seleccionen algú de la comarca baixaran la rotació i a les institucions que un treballador anant a peu a la feina és un cotxe menys a les infraestructures.

Doncs bé, amb aquest missatge, varem anar a trobar un gran ajuntament de la comarca i varem fer una instància per sol·licitar que ens deixessin posar una carpa informativa de 9 metres quadrats durant 6 hores d’un diumenge. Tenint en compte que jobvalles.cat és un portal gratuït i que la causa és bona, pensàvem que ens rebrien amb els braços oberts...

Després de dues setmanes d’insistir per conèixer la resposta, varem rebre un mail que ens deia que ho havien consultat amb promoció econòmica i, donat que l’Ajuntament ja té una web que fa aquest servei (que no va mai i que no disposa ni d’ofertes de feina reals ni de candidats que les consultin), queda denegada la nostra petició... Sense més.

No cal dir que vaig replicar argumentant que és un fre a la iniciativa privada, que l’Administració pública ha de prestar aquells serveis que des del capital privat són inviables, però no fer-li la competència (que tota fos com aquesta!!!) o, si més no, no limitar-la... Tots els arguments de política econòmica des d’un liberalisme moderat exposats en un mail! Cap resposta!

Què deu tenir el poder que quan el tens no el deixes anar i només aspires a tenir-ne més? La nostra Administració pública, ara vermella i abans blava, es comporta sempre igual: és una bèstia ferotge que creix sense parar, acumulant ineficiències i amb la prepotència de qui se sent superior i posseïdor de la veritat divina. Aquests nous administradors, que han nascut per ser-ho, són els senyors feudals del segle XXI. Són una mostra a petit tamany dels dictadorets del Con Sur. Era això?

Avui crec una mica menys en l’Administració i més en els administrats, perquè d’ells ha de ser el poder. Tard o d’hora, a Can Ribot manarà l’amo.