En un moment de contracció de la demanda com el que estem vivint, les empreses han de recol·locar-se en el mercat i, si cal, reinventar-se per poder continuar endavant.
En aquest procés jugarà un paper fonamental l’equip de persones que integren l’organització. La seva flexibilitat, adaptabilitat i obertura de mires per oblidar antics patrons de conducta i llençar-se a explorar nous terrenys serà important per a la gestió del canvi intern.
La resistència al canvi vindrà motivada, bàsicament, per la rigidesa en les estructures mentals de la gent, més que no pas per la no disponibilitat de tècnics qualificats. És temps de creativitat i de lideratge.
Les organitzacions hauran d’assumir quatre tasques fonamentals:
a) Generar talent dins la pròpia organització i despertar potencialitats adormides dels propis col·laboradors.
b) Atreure nou talent que complementi l’equip actual i que restitueixi les pèrdues del personal que no ha sabut adaptar-se al canvi.
c) Retenir el talent fent que aquells individus vàlids no se’n vagin perquè es consideren infrautilitzats.
d) Gestionar el talent, és a dir, fer que la informació flueixi adequadament entre els membres d’una mateixa organització i provoqui les sinergies necessàries perquè el producte de l’esforç col·lectiu sigui superior a la suma dels esforços individuals.
En aquest procés de canvi, calen “dinamitzadors externs” que ajudin, amb una òptica més objectiva i menys “contaminada” pel dia a dia i l’històric de les empreses, a dur a terme les tasques esmentades.
Permitidme que esta vez escriba un artículo con cierto acento político. No es costumbre mía opinar abiertamente de temas que vayan más allá de la estricta realidad empresarial, por aquello de no herir susceptibilidades, pero esta vez me permitiré la licencia de hacer un breve análisis, quizás tendencioso, de la realidad que en estos momentos está viviendo nuestro país.
Que estamos inmersos en una grave crisis no es ningún secreto para ninguno de vosotros, por más que nuestros dirigentes (los de cerca y los de lejos) lo nieguen más de tres veces.
No sólo ha caido la construcción y con ella las promotoras y los intermediarios (Llanera, Astroc, Expofincas...), sino que los datos que nos llegan del consumo interno son preocupantes: caída del 40% en la demanda de electrodomésticos, caída del 25% en la venta de coches (la industria de la automoción ocupa en Cataluña 1 de cada 10 personas que trabaja), caída de las exportaciones...
A todo esto, nuestra Administración nos promete que impulsará medidas para paliar la crisis, pero yo me pregunto, ¿con qué herramientas?
Podríamos afirmar que las tres grandes herramientas de las que dispone un gobierno para hacer frente a situaciones como ésta serían:
- Bajada del tipo de interés, para aliviar cargas familiares, fomentar la demanda interna y permitir inversiones que con un tipo alto no son rentables...
- Cambio de la paridad euro/dólar para frenar las importaciones y aumentar las exportaciones y la visita de turistas de fuera de Europa.
- Creación de ocupación pública.
De las tres, las dos primeras son intocables, porque hemos cedido –voluntariamente!!!– nuestras competencias a un ente supranacional dirigido por unos más ricos que nosotros, que tienen intereses exactamente opuestos!
La tercera, la de crear ocupación pública “artificialmente”, es aterradora y provoca unas consecuencias terribles:
- Aumento del número de funcionarios que, para evitar la ociosidad, se pondran a hacer cosas que hasta ahora hacía la empresa privada (con la consecuente pérdida de puestos de trabajo y, sobretodo, de eficiencia que esto comportará).
- Aumento de la contratación de obra pública haciendo infraestructuras (eso es bueno), pero a unos costes elevadísimos (imagino que las grandes constructoras “amigas” se están frotando las manos porque a cambio de absorber el excendente laboral podrán incrementar sus precios).
A todo, hay que sumar que nuestra Administración autonómica, pésimamente financiada con unos impuestos transferidos tan sensibles a la construcción como es el de transmisiones patrimoniales, tendrá que buscar donde pueda el dinero para cubrir los 7.500 millones de euros que dejará de ingresar este año. Y, claro, habrá que sacarlos de las unidades productivas vía sanciones a la más pequeña falta, multas (entre ellas, las de tráfico, porque todo acaba yendo al mismo saco) y alguna otra idea genial que, cual señor feudal, se le ocurrirá para financiar su cruzada contra la crisis.
La única que puede cambiar la situación es la banca, la que financia las campañas de toda esta panda de filólogos, anestesistas, funcionarios de carrera... que gobiernan la economía de nuestro país.
¿En qué país se ha visto que las principales empresas sean entidades financieras? ¿Dónde está nuestra industria, la que hacía tejidos, coches, motos y hasta trenes?
Los que mandan son tres tiendas enormes, seis o siete bancos y dos o tres monopolios que ahora dicen que son empresa privada, cuando fuimos todos los que pagamos el cobre que nos llega a las casas para traer la señal telefónica, por poner un ejemplo.
Espero que la banca se dé cuenta de que está matando a la gallina de los huevos de oro y presione a quien haga falta para que las políticas económicas tengan, de una vez por todas, algún sentido.
Si no ponemos remedio inmediatamente, nos convertiremos en un país de funcionarios y camareros (con mucho respeto para los segundos). Y es para temblar. Sólo hay que ver cómo gestionan los bienes públicos donde tienen las competencias: la sanidad, la educación y la justicia, por poner tres ejemplos esperpénticos.
La lucha será inmensa para salir adelante, pero cuanto más difícil es el objetivo más dulce es la victoria.
Ánimos!!!!
Tinc un amic que està patint. Tinc un amic que fa més de deu anys que treballa a la mateixa empresa. Ara, l’empresa no va bé i podria ser que acabés tancant. El meu amic té dona i tres fills, i un coixí que li permetria aguantar uns mesos sense ingressos.
El cas és que em va venir a demanar consell. Només en passar per la porta vaig saber que, més que consell, venia a buscar suport. Ell ho va plantejar com que no sabia què fer: si esperar esdeveniments o bé iniciar la recerca activa de feina immediatament.
Davant de disjuntives com aquesta, jo ho tinc molt clar: intento prendre les regnes de la meva vida i surto al mercat a buscar-me la feina. El Juli, que així es diu el meu amic, té una llosa al damunt que li impedeix obrar amb llibertat: si plega, renuncia a la suculenta indemnització que la Llei estableix per a acomiadaments improcedents. És clar que si es queda i l’empresa tanca, vés a buscar la teva indemnització!
També pot ser que l’empresa presenti un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) i li baixin la indemnització a la meitat, per exemple.
El cas és que el Juli està patint, i no mou fitxa gràcies o per culpa d’una Llei que es va fer per afavorir els treballadors, la de la indemnització! Curiosa paradoxa aquesta que obliga a alguns a actuar contra les lleis de la natura que dicten que, si s’ensumen maldades, ràpid has de buscar refugi.
El Juli està paralitzat, a hores d’ara. Tant de bo tot s’arregli sol!
Passejant per la Toscana, aquesta Setmana Santa, he volgut comparar, de forma molt subjectiva, dues realitats que sovint se’ns han presentat com a equivalents: la nord-italiana i la catalana.
La primera evidència que només ens assemblem perquè estem banyats pel mateix mar ja s’aprecia mentre condueixes: Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Ducati, Piaggio, Benelli, Malossi, Malagutti, Aprilia, Gilera, Guzzi, Morini... (Ferrari n’hi havia pocs). Quina sorpresa! La gran majoria dels vehicles que circulen són fabricats per marques italianes, fins i tot els seus dirigents polítics els utilitzen en comptes dels Audi i Volkswagen dels nostres.
A Itàlia, ‘made in Italy’ és un punt fort per a la moda, per a l’alimentació, per l’esmentada automoció... A Catalunya, no tenim ni ‘made in’, i l’associació amb el ‘made in Spain’ no és motiu d’orgull ni per als d’aquí ni per als de fora.
A Itàlia, el gegant de la distribució és COOP, una cooperativa! Als veïns francesos els costa horrors penetrar-hi! La banca està regionalitzada i no estan massa per la tasca de concentració que sembla inevitable aquí. I és que, les principals indústries del país fabriquen i els bancs estan al seu servei, i no a l’inrevés.
Si aneu a Itàlia i observeu amb deteniment, veureu que molts dels productes que consumiu estan produïts per una empresa nacional i, possiblement, si el producte és d’alimentació, per una empresa local.
Està clar doncs que en el món de la globalització les empreses locals poden tenir el seu paper. Think global, act local!
Viernes, 10 de la mañana. La administrativa de ventas le pide a su jefe un minuto. Él responde «¿Es grave?». Ella responde con la terrorífica frase «Es algo personal». A las 10 horas y 2 minutos (uno más de lo previsto) es ya oficial: Alicia, la administrativa de ventas, acaba de decir que se va. Es irreversible, no hay vuelta atrás...
¿Cuántas veces hemos vivido esta situación? ¿Cuántas veces, los que tenemos gente a nuestro cargo, hemos pensado cosas como «¿Cómo no me he dado cuenta?, ¿Cómo lo podía haber evitado?», o el simple y lastimero «¿Por qué se va?».
El directivo experimenta una sensación de frustración, de pérdida. Le invaden las dudas no sólo de cómo será sustituida aquella persona y cómo será la travesía del desierto hasta que la nueva no asuma sus funciones, sino que puede iniciar una reflexión más intimista, más humilde, dónde se cuestione su propio rol como directivo. Ese viernes, a las 10 horas 2 minutos, el directivo ha bajado un momento de su Olimpo para pasearse entre mortales. Aquella administrativa de ventas que tanto tiempo lo había tenido a él como jefe abandona el barco y, en consecuencia, su jerarquía.
Pero el directivo, el buen directivo, tiene suficiente autoestima para remontar desde la adversidad, para buscar una justificación que le salve su conciencia, para evitar sentirse culpable ante una situación así. Empezamos a descubrir que la administrativa de ventas tampoco era tan buena, que con los años que llevaba acumulaba demasiado pasivo laboral, que la “nueva” apunta mejores maneras y que vamos a ganar con el cambio... Y así, con una noche de insomnio, lo hemos arreglado: hemos mandado a lo más profundo de nuestro cerebro la frustración del primer instante.
Quince días después, una nueva administrativa de ventas ocupa el lugar de Alicia. La misma ilusión de los primeros días, el mismo brillo de ojos, la misma voluntad. Apunta buenas maneras, piensas, pero en la soledad de tu despacho, por un momento planea de nuevo la duda: «¿Cuándo se irá?». Suena el teléfono, es un cliente con un pedido, la nube se aleja rápidamente y tu corazón vuelve a palpitar de alegría.
Febrer del 2008: la balança de compte corrent d’Espanya s’ensorra. Les exportacions cauen en picat per una sobreapreciació de l’euro, les importacions no paren d’augmentar perquè cada vegada creiem que tenim més i, per suposat, necessitem més. El turisme, que abans ens aportava bones divises, ara veu com el seu saldo, de mica en mica, va canviant de signe: per als americans venir a Europa és caríssim, per a nosaltres, viatjar als EUA és una oportunitat.
Per acabar-ho d’adobar, els centenars de milers d’immigrants envien milions d’euros guanyats aquí a les seves famílies africanes o sud-americanes. I les nostres multinacionals (?) no són capaces de corregir aquesta tendència repatriant beneficis al nostre país. I ara, què fem? Podem reconèixer ja l’errada de l’euro?
Com ja deus saber, hem llançat al mercat la web www.jobvalles.cat, destinada a connectar oferents i demandats de feina al Vallès de manera totalment gratuïta.
L'altre dia vaig anar a presentar la iniciativa a una emissora local. La presentadora va fer molt bé la seva feina. Les preguntes eren intel·ligents i rumiades. Quan acabàvem l’entrevista, va alçar els ull per mirar-me i em va llançar la pregunta... “Si dieu que aquesta web serà sempre gratuïta i no cobrareu mai per la publicitat, on és el truc?” A la sala es va fer el silenci... Jo vaig dir que no hi havia truc, en tot cas hi ha un plantejament estratègic al darrere, però que, per falta de temps, no li podia explicar.
Amic lector, saps tu “on és el truc”? O, formulat d’una altra manera, quin és el plantejament estratègic? Si creus que ho saps, envia’m un mail a j.mercader@mercaconsult.cat amb l’assumpte “Truc”. El premi és que si l’encertes... t’ho diré!
Acabo de llegir a Món Empresarial un col·lega que parlava que en aquests moments estàvem en plena ocupació, perquè hi havia més demanda que oferta, sobretot de quadres intermedis de 25 a 35 anys. Les “solucions” que donava m’han fet molta gràcia: als treballadors els diu que es formin i a les empreses, que tinguin paciència (sic). Aquest és el discurs de sempre, el que fa que treballem sobre les conseqüències i no sobre les causes. Si no tenim personal capacitat podem lamentar-nos i tenir paciència, o bé mirar d’optimitzar els processos per fer innecessària la presència d’aquell empleat.
Com sabeu, sóc de Sabadell, i com a tal vaig veure de prop l’eclosió i posterior esfondrament del tèxtil vallesà. La cosa anava de la manera següent: uns senyors que feien d’empresaris atapeïen unes enormes naus industrials de mà d’obra poc qualificada i barata. Quan tenien més comandes, hi posaven més gent. C’est tout. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, les famílies catalanes i els nouvinguts van començar a treure el cap de la pobresa i, mica en mica, anaven engreixant la incipient classe mitjana. Ara ja ningú volia treballar per dos rals i les fàbriques van anar perdent competitivitat en relació a altres països que acabaven d’iniciar el procés de neoindustrialització. Per això penso... paciència?? I ca! Cal començar a treballar immediatament per reordenar processos i fer inútil segons quines activitats perquè amb menys gent passem. Millorem l’eficiència, treballem a la causa, no a la conseqüència. Quants maldecaps s’estalviarien molts si abans d’encomanar un procés de selecció encarreguessin una consultoria perquè optimitzés el procés...
L’any 1992, any de les olimpíades a Barcelona, un periodista americà va fer una sèrie d’entrevistes individuals entre els integrants del mític dream team de la selecció nord-americana de bàsquet: els Michael Jordan, Magic Jonhson, Larry Bird... Les entrevistes tenien totes la mateixa estructura i acabaven en una pregunta: “Imagina’t que esteu jugant la final contra Rússia. Queden 3 segons i Estats Units perd d’un punt. Tens la pilota. A qui li passes perquè provi la darrera cistella?” Tots els jugadors van respondre el mateix: “A MI!”
Avui he demanat als meus alumnes de la Universitat qui volia exposar el treball troncal. Hi havia 30 persones a la sala i només una mà alçada...
El otro día estuve en una cena de empresarios y pude captar cual es la opinión de una parte del empresariado sobre los consultores. Algunos de estos empresarios ven al consultor con un cierto recelo. Consideran, algunos, que el asesoramiento que dan es demasiado generalizador y que sus minutas son demasiado altas.
Voy a intentar responder a los dos recelos y, para hacerlo, tengo que ir a la raíz de la figura del consultor.
De consultores hay de dos tipos, teniendo en cuenta su motivación por desarrollar esta tarea: “los que van” y “los que caen”.
Los consultores que “van” son aquellos que aman la profesión i han optado por trabajar en diversas empresas al mismo tiempo, porque consideran que esto los enriquece como individuos y como profesionales. Difícilmente se plantean cambiar de planteamiento vital y ponerse en nómina fija de una compañía. Estos acostumbran a estar preparados y actualizados, pues su profesión es, también, su afición.
Hay también “los que caen”. Son profesionales que trabajaban por cuenta ajena y que un buen día (o mal día, para ellos) se quedaron sin trabajo. Intentaron recolocarse sin éxito y otro buen día (o mal día para el empresariado) empezaron a hacer “trabajitos” de consultoría para algunos de sus antiguos conocidos. Este consultor es poco de fiar. Su actualización es escasa y la fidelidad a la empresa que lo contrata para hacer este tipo de trabajos es baja, pues siempre tiene un ojo puesto en el mercado laboral para recuperar su posición. Este consultor, además, coge todo lo que le cae, ya que necesita sobrevivir y, por tanto, su especialización deja bastante que desear.
La coexistencia de estos dos perfiles en el mercado puede ser lo que origina una parte del desencanto del empresariado. Hará falta, pues, vigilar bien para saber si aquel que tenemos delante es de un tipo o del otro, porque el trabajo que realiza un u otro no tiene nada que ver.
El segundo aspecto a comentar es el tema de honorarios. Parece que algunos no están demasiado dispuestos a valorar el talento, pero en cambio cambian de parecer cuando se gastan una fortuna en un coche que, imagínense si es bueno, a las dos horas de salir del concesionario ya vale un 20% menos. Bajo el rasero del coste podemos valorar muchas cosas (por ejemplo, las hipotecas: producto, el dinero, nada diferenciado), pero no todo y menos el talento. ¿Qué pagarías por un concierto de Bruce Springsteen y qué pagarías por uno de la coral amateur de tu barrio? ¿Los dos tocan música, no?
El otro día un directivo del Barça que se ha dedicado al mundo de la consultoría me decía que en España, la primera pregunta que le hacían al decir que era consultor era a cuánto cobraba la hora. En Estados Unidos le preguntaban qué les podía aportar y después calculaban la rentabilidad de lo que obtenían respecto a lo que pagaban (minuta). Son maneras de verlo, ¿no os parece?
Siguiente » 1 2
Añadir comentario