Acabo de llegir a Món Empresarial un col·lega que parlava que en aquests moments estàvem en plena ocupació, perquè hi havia més demanda que oferta, sobretot de quadres intermedis de 25 a 35 anys. Les “solucions” que donava m’han fet molta gràcia: als treballadors els diu que es formin i a les empreses, que tinguin paciència (sic). Aquest és el discurs de sempre, el que fa que treballem sobre les conseqüències i no sobre les causes. Si no tenim personal capacitat podem lamentar-nos i tenir paciència, o bé mirar d’optimitzar els processos per fer innecessària la presència d’aquell empleat.

Com sabeu, sóc de Sabadell, i com a tal vaig veure de prop l’eclosió i posterior esfondrament del tèxtil vallesà. La cosa anava de la manera següent: uns senyors que feien d’empresaris atapeïen unes enormes naus industrials de mà d’obra poc qualificada i barata. Quan tenien més comandes, hi posaven més gent. C’est tout. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, les famílies catalanes i els nouvinguts van començar a treure el cap de la pobresa i, mica en mica, anaven engreixant la incipient classe mitjana. Ara ja ningú volia treballar per dos rals i les fàbriques van anar perdent competitivitat en relació a altres països que acabaven d’iniciar el procés de neoindustrialització. Per això penso... paciència?? I ca! Cal començar a treballar immediatament per reordenar processos i fer inútil segons quines activitats perquè amb menys gent passem. Millorem l’eficiència, treballem a la causa, no a la conseqüència. Quants maldecaps s’estalviarien molts si abans d’encomanar un procés de selecció encarreguessin una consultoria perquè optimitzés el procés...

L’any 1992, any de les olimpíades a Barcelona, un periodista americà va fer una sèrie d’entrevistes individuals entre els integrants del mític dream team de la selecció nord-americana de bàsquet: els Michael Jordan, Magic Jonhson, Larry Bird... Les entrevistes tenien totes la mateixa estructura i acabaven en una pregunta: “Imagina’t que esteu jugant la final contra Rússia. Queden 3 segons i Estats Units perd d’un punt. Tens la pilota. A qui li passes perquè provi la darrera cistella?” Tots els jugadors van respondre el mateix: “A MI!”

Avui he demanat als meus alumnes de la Universitat qui volia exposar el treball troncal. Hi havia 30 persones a la sala i només una mà alçada...