Tinc un amic que està patint. Tinc un amic que fa més de deu anys que treballa a la mateixa empresa. Ara, l’empresa no va bé i podria ser que acabés tancant. El meu amic té dona i tres fills, i un coixí que li permetria aguantar uns mesos sense ingressos.

El cas és que em va venir a demanar consell. Només en passar per la porta vaig saber que, més que consell, venia a buscar suport. Ell ho va plantejar com que no sabia què fer: si esperar esdeveniments o bé iniciar la recerca activa de feina immediatament.

Davant de disjuntives com aquesta, jo ho tinc molt clar: intento prendre les regnes de la meva vida i surto al mercat a buscar-me la feina. El Juli, que així es diu el meu amic, té una llosa al damunt que li impedeix obrar amb llibertat: si plega, renuncia a la suculenta indemnització que la Llei estableix per a acomiadaments improcedents. És clar que si es queda i l’empresa tanca, vés a buscar la teva indemnització!

També pot ser que l’empresa presenti un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) i li baixin la indemnització a la meitat, per exemple.

El cas és que el Juli està patint, i no mou fitxa gràcies o per culpa d’una Llei que es va fer per afavorir els treballadors, la de la indemnització! Curiosa paradoxa aquesta que obliga a alguns a actuar contra les lleis de la natura que dicten que, si s’ensumen maldades, ràpid has de buscar refugi.

El Juli està paralitzat, a hores d’ara. Tant de bo tot s’arregli sol!