Passejant per la Toscana, aquesta Setmana Santa, he volgut comparar, de forma molt subjectiva, dues realitats que sovint se’ns han presentat com a equivalents: la nord-italiana i la catalana.

La primera evidència que només ens assemblem perquè estem banyats pel mateix mar ja s’aprecia mentre condueixes: Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Ducati, Piaggio, Benelli, Malossi, Malagutti, Aprilia, Gilera, Guzzi, Morini... (Ferrari n’hi havia pocs). Quina sorpresa! La gran majoria dels vehicles que circulen són fabricats per marques italianes, fins i tot els seus dirigents polítics els utilitzen en comptes dels Audi i Volkswagen dels nostres.

A Itàlia, ‘made in Italy’ és un punt fort per a la moda, per a l’alimentació, per l’esmentada automoció... A Catalunya, no tenim ni ‘made in’, i l’associació amb el ‘made in Spain’ no és motiu d’orgull ni per als d’aquí ni per als de fora.

A Itàlia, el gegant de la distribució és COOP, una cooperativa! Als veïns francesos els costa horrors penetrar-hi! La banca està regionalitzada i no estan massa per la tasca de concentració que sembla inevitable aquí. I és que, les principals indústries del país fabriquen i els bancs estan al seu servei, i no a l’inrevés.

Si aneu a Itàlia i observeu amb deteniment, veureu que molts dels productes que consumiu estan produïts per una empresa nacional i, possiblement, si el producte és d’alimentació, per una empresa local.

Està clar doncs que en el món de la globalització les empreses locals poden tenir el seu paper. Think global, act local!